Ocellets, pardalets i talibans

Sembla ser, que un veí de Can Derrocada, que a la vegada és membre destacat de l'agònica Junta de l'associació de propietaris, ha tornat a iniciar per compte propi la creuada que tenia anunciada contra la recuperació de l'ús social de la Zona Esportiva de Can Derrocada.
A l'hora s'ha lliurat a diverses persones de la Comissió d'Urbanisme, i d'altres, un imprès per aconseguir la seva adhesió a les obsessives intencions, el qual acaba dient: "Confiem amb la vostra solidaritat i el vostre suport per ajudar a resoldre amb justícia aquest enutjós tema de forma definitiva i permanent".

Els arguments tenen tant poc pes com el fum d'una cigarreta, tanta poca consistència com voler tancada la zona esportiva. Les raons, un embalatge buit. I la realitat, inconfessable.

Seria molt greu que la Junta, pel seu compte, en no comptar amb l'autorització de l'Assemblea, arrossegués l'Associació a una creuada personal i allunyada del desig dels veïns, doncs mai l'Associació s'ha declarat contrària al pla d'usos de Vilaguixà per a la Zona Esportiva.

A més a més, manipulant com sempre la realitat i amb els enganys propis de la subtilesa, s'han gastat uns milers d’Euros dels fons de l'Associació per contractar i presentar a l'Ajuntament un "Mapa Acústic de Can Derrocada". El motiu no és altre que blindar el barri a l'activitat de la Zona Esportiva, i es demana la declaració de tota aquesta part del veïnat com "Zona d'Especial Protecció Acústica" (ZEPQUA), reservada per la Llei a:

• Àmbits singulars d’espais d’interès natural,
• Àmbits singulars d’espais de protecció especial de la natura, i
• Àmbits singulars d’espais urbans que gaudeixin d’una molt alta qualitat acústica.

Per a què ens fem una idea, els nivells immissió sonora d'aquesta qualificació són els mateixos que els que es produeixen a l'interior d'una oficina convencional. Aquesta exageració intencionada marca diferències amb altres veïnats, que es veuen "maltractats" amb coses com aquestes.

Per arribar a aquesta extraordinària conclusió, es van prendre 12 mesures de soroll ambiental entre els dies 5 i 7 de febrer (un dimarts i un dijous), en horaris compresos entre les 10 i les 13 hores, així com dues lectures més entre les 22 i les 23 hores del dia 5 de febrer (dimarts).

Òbviament els aparells només van detectar el cant dels ocellets i pardalets, .... i el silenci dels talibans, doncs durant el dia la gent del barri o està a l'Escola o està treballant (n'hi ha que treballen), i a la nit de febrer, vora la llar de foc poca fressa es deu fer.

Tot plegat, es pretén pressionar al Consistori, i s'ha parlat fins i tot d'utilitzar els Tribunals: els fantasmes volen tenir lligat amb les seves cadenes el sentit comú de les coses i els interesos generals del veïnat. Aviat denunciaran que han aterrat OVNIS a la seva terrassa d'estiu inviolable. Malaltís, poca feina.

Seguirem d'aprop els esdeveniments.

Cal cumplir la legalitat urbanística

A Sant Pere de Vilamajor, segons l’actual planejament urbanístic (Normes Subsidiàries de 1987), encara queden per edificar en els principals veïnats (“barris”) uns 1.200 habitatges.

La més alta proporció de nous habitatges potencials es concentra a Can Derrocada, amb uns 400 (una tercera part del total). A molta distància encara quedarien pendents d’edificar 290 habitatges a Les Faldes, 200 a Vallserena, o 180 a Can Vila.

Així com en altres veïnats (urbanitzacions), l’orografia del terreny permet una construcció més o menys racional, segons els estudis de Minuartia, per al POUM, el 90% de la superfície edificable de Can Derrocada té una aptitud de 3 o menys, sobre 10, per acollir usos urbans.

Font: Anàlisi de l'encaix territorial del planejamenr vigent de Sant Pere de Vilamajor. Minuartia, Estudis Ambientals.

Notes: Els colors marrons corresponen a terrenys amb alta aptitud per a usos urbans; els colors verds indiquen els terrenys amb molt baixa aptitud; el colors blancs signifiquen aptitud mitjana per a usos urbans.

Les línies negres remarquen els diferents nuclis del municipi. Noti's la predominància del color verd (baixa aptitud per a urbanitzar) dels diferents nuclis, en especial a Can Derrocada.

Cal tenir en compte, que, per la Llei d’Urbanisme, s’han de preservar d’urbanització, és a dir, que no es poden incorporar com sòl urbanitzable, els terrenys amb més d’un 20% de pendent.

De fet, una gran part dels terrenys de Can Derrocada tenen pendents d’entre el 40% i el 100%. Si actualment es poden edificar és només pel fet de què tenen una planificació precedent (les NNSS-87) que en la pràctica cap Ajuntament és prou valent de modificar.

Ara bé, les pròpies NNSS-87 donen un marc de referència clar per a les obres i construccions que alteren l’orografia natural del terreny:

- L’ocupació permesa es reduirà en un terç a les parcel·les de més d’un 30% de pendent, i en una meitat a les parcel·les de més de 50%. Les parcel·les amb pendent superior al 100% es consideraran inedificables. (Article 84.2.b.a). L'ocupació es mesura per la projecció horitzontal de tot el volum de l'edificació. A Can Derrocada s'estableix en el 20% (160 metres quadrats de planta d'edificació), per la qual cosa en un pendent del 30% l'edificació no pot ocupar més de 107 metres quadrats, i de 80 metres quadrats en el cas de parcel.les de més del 50% de pendent.

- A les parcel·les amb pendent en les quals sigui necessari modificar el nivell natural del terreny, només es podran crear plataformes d’anivellació que no sobrepassin 1,5 metres per sobre o 2,2 metres per sota del nivell natural del llindar. (Article 84.2.b.c).

- Si es realitzen plataformes d’anivellació a l’interior de la parcel·la, s’estarà al que disposa l’article 69.bis d’aquestes Normes, que diu textualment: ”Les plataformes d’anivellació a l’interior de les parcel·les (a excepció dels soterranis), s’hauran de disposar de manera que no sobrepassin els talussos ideals de pendent 1:3 (altura:base) traçats des de les cotes, per sobre o per sota, possibles als llindars. Els murs que sorgeixin de l’anivellació del terreny no podran assolir, en cap punt, una alçada superior a 1,5 metres per sobre de la cota natural del llindar, ni una alçada superior a 2,2 metres per sota de la cota natural del llindar. Els murs interiors de contenció de terres no podran sobrepassar, per la seva part vista, una altura superior a 3,7 metres”. (Article 84.2.b.g).

El que pretenen aquestes normes és evident: només es pot "aplanar" un terreny de forta pendent, limitant -en tots els punts- els 2,2 metres d'alçada en els "forats" que es facin i 1,5 metres en els terraplens que resultin dels moviments de terres.

Al gràfic adjunt es visualitzen aquestes cotes:

En els següents dibuixos s'aprecien els esquemes de plataformes d'anivellament màximes possibles atenent les NNSS-87:

Desnivell del terreny: 1/3

Desnivell del terreny 50%

La fondària de la plataforma d'anivellament, com es pot observar, disminueix progressivament amb l'augment del pendent del terreny.

Així, en un terreny del 33% de pendent, la plataforma màxima que pot resultar és d'uns 11 m. d'ampla. En un terreny del 50% de pendent, l'amplada màxima de la plataforma queda al voltant dels 7 m., mentre que en un terreny del 20% de pendent, aquesta plataforma podria arribar als 18 m. d'amplada. En un terreny del 66% de pendent, la plataforma no pot arribar a 6 metres.

Cap habitatge pot, doncs, "foradar" el terreny més de 2,2 metres -menys d'un pis d'alçada- per sota de la cota natural del terreny (a excepció dels soterranis, que, per definició, queden sota terra).

La indicació referent als murs de 3,7 metres, només és aplicable, sense contradiccions, a la contenció de terres en els casos que la orografia natural presenti desnivells verticals (cas dels límits de les parcel.les per sobre de rasant de vial).Molt interessant resulta també la norma general de l'article 135.3 de les NNSS, que estableix el següent: "L’edificabilitat total computada no superarà, en les parcel·les en pendent la que resulti de l'edificació en terreny, en pla horitzontal". L'edificabilitat és el límit màxim d'edificabilitat, expressat en m2sostre/m2sòl (metre quadrat de sostre edificable per metre quadrat de solar), i és per tant un paràmetre bàsic, que a totes les urbanitzacions, en parcel.les mínimes de 800 m2 és de 0,6 m2 de sostre per 1 m2 de sòl, podent l'habitatge ocupar només el 20% del solar. Així doncs, de pendent, en una parcel.la del 33%el sostre edificable es reduirà en un 5%, sent la reducció de quasi l'11% en parcel.les del 50% de pendent.

Aquestes normes, ja veurem com queden en l'aprovació del POUM, són, per al què he pogut estudiar, de les menys exigents en els POUM's actuals del municipis catalans. Per exemple, en el POUM d'Argentona es prescriu: "Les terrasses que es creïn per tal d'enjardinar l'espai lliure d'edificació d'una parcel·la, compliran amb la condició addicional de què no superin alçades de 1,25 m amb plataformes de 10% de pendent màxim, separades un màxim de 2,5 metres. Si no pot complir-se aquesta condició, s'haurà de mantenir el terreny sense terrasses". És curiós assenyalar, però, que la darrera versió del POUM de Granollers disposa exactament fil per randa el mateix que les NNSS-87 de Sant Pere de Vilamajor.

En definitiva, tenen per objecte conservar el màxim possible l’orografia natural dels terrenys on es construeix, o, com assenyalen les nostres NNSS-87, “procurar que les edificacions s’ajustin el màxim possible a les pendents naturals del terreny”.

Parlo de Can Derrocada perquè és el que conec, sense que això signifiqui deixar de banda allò que de semblant pugui estar passant en altres urbanitzacions. Nogensmenys, és indubtable que la major proporció d'habitatges encara per construir i l'exagerada orografia de Can Derrocada la fan a aquest respecte especialment vulnerable.

Us puc assegurar que en moltes de les noves construccions fetes a Can Derrocada en els darrers tres anys, pel que fa a allò que he recollit, les NNSS-87 s’han incomplet de forma flagrant i exagerada.

El qué es preten amb aquests moviments de terres és aconseguir la màxima esplanada -plana- possible en un terreny d'exagerat pendent, que s'aconsegueix, entre d'altres, amb els següents procediments:

a) Creant artificialment talussos de pendents superiors a la del terreny.

b) Foradant el màxim possible per aconseguir planes per sota del nivell natural del terreny, creant talussos de pendents exagerades, o bé murs de contenció, superiors als 2,2 metres permesos.

c) Creant terrasses, en base a murs de contenció (darrerament s'han posat de moda els murs de rocalla) amb separació mínima, esquivant la normativa pel que fa a l'alçada màxima dels murs, però resultant pendents, entre cotes superiors dels murs, de l'ordre del 100% o superiors.

d) Encastant els edificis a la part superior de la parcel.la en més d'una planta (s'ha vist fins a dues plantes i mitja), aprofitant sovint la planta soterrani (què, òbviament quedarà descoberta pels laterals, i per tant deixa l'edifici fora de l'alçada màxima reguladora).

e) Combinant les anteriors "tècniques" amb el rebaix integral de entre 1 i 2 metres en les zones del terreny de més pendent.

f) Qui ha tingut la sort de què el límit inferior de la parcel.la quedi enrasat a nivell del vial, a més, pot fer-hi un mur d'entre 1,5 i 2 metres, i, reomplint-lo de terra guanyar uns metres quadrats més d'esplanada interior.

Sistema típic d'anivellament de terres a Can Derrocada

Un cop arrangerat tot i posant-ho maco: qui sap com era la parcel.la abans que hi passessin les màquines? Per sort, l'Institut Cartogràfic de Catalunya ens proveiex de plànols escala 1:1000 de tot el municipi. Aquests plànols són els únics legals a efectes d'aplicació de la normativa urbanística. Tenim doncs, una imatge real abans de foradar una parcel.la. Els mapes, utilitzats pel POUM, dónen una precissió en corves de nivell de 1 m. Aquí teniu un extracte del mapa de Can Derrocada, on he calculat alguns pendents aproximats:

Cliqueu la imatge per apreciar el grau de detall

Al carrer Sant Marçal, per exemple, una piscina de 4 metres d'ample, s'ha encastat en un terreny que tenia un pendent del 100% !! El plànol oficial següent ho mostra clarament:

L'objectiu no pot ser més clar: transformar un barranc en una plana. Podeu calcular el guany a través d'una senzilla fórmula: per cada metre d'alçada de mur, s'aconsegueix 1/P metres de plana, essent P: pendent en tant per ú. Així, per exemple, en un terreny amb pendent del 50%, per a cada metre de mur s'aconsegueix: 1/0,5 = 2 metres de plana, o en un terreny del 20%, 5 metres de plana.

En aquesta finca del carrer Xaloc, s'han començat les excavacions per a construir-hi: quines terrasses haurien de quedar complint la normativa? Quines terrases veurem ben aviat?:

Aquesta situació es ve produïnt, però, d'uns anys cap aquí: es pot comprovar l'enorme diferència amb les construccions més antigues de Can Derrocada, en les què a més, sempre es va respectar, per exemple, que les tanques de les parcel.les fossin de pedra natural, i no com ara, de formigó vist i altres floritures.

Les normes han estat les mateixes per a tothom; la diferència ha estat el seu compliment, i en la forma d'exigir-lo.

És imprescindible que, quan es presenta una llicència de construcció, es presenti a l'hora el projecte de moviments de terres, acompanyat, com prescriu la Llei, dels pertinents plànols topogràfics.

És imprescindible que, abans de donar la llicència de primera ocupació, els Serveis Tècnics del nostre Ajuntament inspeccionin els moviments de terres que s'hagin fet a les parcel·les.

És imprescindible que els propietaris dels terrenys i les empreses contractades per al moviment de terres coneguin i preservin el compliment de la legalitat.

He presentat i continuaré presentant denúncies a l’Ajuntament per aquest tema, I confio que la nova manera de fer del nostre Consistori posi els mitjans per tal d’evitar situacions com les actuals, i apliqui la Llei pel que fa a “la restauració de la realitat física alterada”, tot recordant que, segons la Llei d’Urbanisme, les accions al respecte prescriuen als 6 anys. Confio també que no calgui apel·lar a la Direcció General d'Urbanisme per protegir la legalitat urbanística.

I que consti que no tinc res contra els qui edifiquen en un barranc, doncs les obsoletes Normes Subsidiàries de fa 20 anys ho permeten. Però qui es compra un tros de barranc hauria de saber que la construcció s’ha d’adaptar al barranc, i no a l'inrevés; hauria de saber que mai li cabrà una piscina ni una pista de tennis a la seva finca.

No és de rebut preservar la major part del municipi en la reserva natural del Parc del Montseny i, a l'hora, deixar trinxar la resta del territori, precisament el que queda per a l'implantació humana.

I que ningú s'enganyi, que l'especulació no ens enganyi: el preu que cal pagar avui per un barranc hauria sense dubte de ser ben diferent del que es paga per un terreny pla, doncs el preu que es va pagar en el seu dia pel barranc va ser també ben diferent.

I que ningú s'enganyi, el nou POUM no millorarà gens ni mica, ans al contrari, les normes sobre aquest tema.

Si amb aquest escrit m'he buscat nous enemics, serà que tinc raó.

Veieu també: "El llastre del passat en la planificació urbanística".

Traieu les vostres pròpies conclusions: així no anem bé.

Tot seguit podeu visualitzar una petita part de l'Arxiu Fotogràfic de Can Derrocada:

Fal.làcies en relació amb el pla d'usos Vilaguixà-Can Derrocada

IL.LEGALITAT? MOLÈSTIES? INCOHERÈNCIA? INCAPACITAT EMPRESARIAL? MANCA DE GARANTIES? ALTERNATIVES?

Pròximament...

Crònica de l'Assemblea de Can Derrocada

El passat dissabte, l'Assemblea de l'Associació de Propietaris de Can Derrocada va reunir-se a l'objecte de valorar els resultats dels treballs duts a terme per la Comissió creada per a avaluar la proposta de Pla d'Usos presentada per Vilaguixà en relació amb la zona esportiva de Can Derrocada.

La Comissió, des de la seva formació, ha estat intervinguda fortament per la pròpia Junta de l'Associació, totalment contrària a qualsevol continuitat de Vilaguixà a l'immoble.
Tant és així que la Junta, al complert, s'havia apuntat en ple en aquesta Comissió -fet inusual en un òrgan d'aquesta mena- amb l'únic propòsit de neutralitzar la resta dels veïns que hi formaven part. Els treballs de la Comissió van esdevenir a partir d'aquest moment una carrera d'obstacles.

Els membres de la Junta, que presidien l'Assemblea, es van negar a presentar als veïns el pla d'usos, presentació que va haver de fer la resta de la Comissió.

Seguidament, aquesta part majoritària de la Comissió (5 dels seus 8 membres) va presentar els seus arguments a favor d'acceptar, amb algunes reformes, el pla presentat per Vilaguixà, exposició que va ser apaludida per la majoria dels presents. Al contrari, la presentació dels arguments de la part minoritària de la Comissió -únicament formada per la Junta-, va limitar-se a una sèrie d'arguments buits de contingut per intentar justificar, no ja la inviabilitat del pla d'usos, sinò pròpiament la desaparició de la zona esportiva de Can Derrocada. Aquesta exposició va ser repetidament interrompuda per bona part dels presents, veient la inconsistència dels arguments i la poca solidessa dels plantejaments.

Acabades les presentacions, van seguir una sèrie de retrets a l'actuació de la Junta en el si de la Comissió (manipulació d'actes, negativa a encarregar un dictamen sobre les possibilitats legals de l'immoble, reunions sense quorum amb pressa de decisions i aixecament d'actes que es van fer passar per bones, petició pública de suport al rebutg a l'acceptació del pla d'usos una setmana abans de l'Assemblea, pressions fetes a l'Ajuntament en contra del projecte, i altres actuacions impròpies), que van deixar estorats els presents.

Abocada al descrèdit, la Junta va negar-se a sotmetre a votació un posicionament de l'Assemblea en relació amb el pla d'usos i poder continuar amb la negociació del mateix, exigida insistentment pels assistents, posant en evidència aquesta negativa un talant allunyat de les mínimes formes democràtiques.
L'Assemblea convertida ja en una tangana brasileira, no va deixar a la Junta més remei que sotmetre a votació aquest posicionament.

Tots els veïns que, sense ser associats, estaven presents per invitació a l'Assemblea, van ser testimonis d'aquest lamentable espectacle.

Per una majoria aclaparadora, els presents vàren aceptar les tesis de la Comissió, favorable a proseguir amb la negociació del projecte, en base a les propostes de reforma contemplades.

Però per sorpressa dels assistents, els membres de la Junta van aportar en el moment de la votació representacions de vot per part d'absents, la major part concedides de bona fe probablement ignorant el propòsit amb que estaven sent utilitzades i, utilitzant tots els instruments reglamentaris (els membres de la Junta són els únics associats que s'assignen dos vots al.legant copropietat de les finques, per exemple) per tal d'aconseguir la neutralització de vots favorables, la junta va aconseguir finalment guanyar la votació per un sol vot de diferència.

A partir d'aquest punt, malgrat la manca de legitimitat, la junta de l'Associació té legalment el recolçament de l'Associació per dur a terme totes les gestions oportunes d'oposició frontal a què l'Ajuntament accepti el projecte de Vilaguixà, que permet recuperar l'ús socio-esportiu de la finca.
Segons les tesis dels membres de la Junta cal "resoldre aquest enutjós tema de forma definitiva i permanent".

A la vista dels esdeveniments, una série d'associats vàren donar-se en aquell mateix moment de baixa de l'Associació i molts d'altres varen manifestar obertament la seva disposició a fer-ho de forma immediata.

Tot i el trionf de la Junta, aquesta victòria esdevé amarga, doncs ha quedat clar que deixen de representar els veïns de Can Derrocada.

L'Associació de Propietaris de Can Derrocada ha quedat malauradament en una situació francament precària, allunyada dels veïns, els quals ja en una reunió multitudinària convocada a l'agost havien manifestat la seva adhessió inicial al projecte de Vilaguixà.
A hores d'ara l'Associació només compta amb el recolzament d'una desena de famílies del veïnat, i per tant abocada a la marginalitat.

Resulta lamentable que la posició reaccionària dels membres de la Junta i els seus seguidors, utilitzant formes imitades del totalitarisme, hagin relegat aquesta Associació a servir d'instrument per defensar únicament interessos particulars, i per tant ferida de mort abocant-la a la desaparició per manca de representativitat.

No obstant això, aquesta Assemblea ha servit per donar naixement a una nova Associació, que ben aviat serà presentada en públic, destinada a recuperar la credibilitat dels veïns i la seva màxima representació democràtica, proporcionant suport a l'Ajuntament per a què el projecte de Vilaguixà sigui una realitat, recuperant així el teixit social de Can Derrocada.

Evolució de la població a Can Derrocada

Dades dels padrons de població a 1 de gener de cada any

El penúltim equipament per a Sant Pere

Permeteu-me que, per un moment, parli en primera persona i em posi nostàlgic. Els que em coneixeu sabeu prou del meu amor pel veïnat que m'ha vist créixer, enamorar-me, dur-hi els meus fills, i continuar gaudint i estimant Sant Pere de Vilamajor.

Quan els meus pares, ja fa 39 anys, varen decidir que aquest seria el nostre "poble d'estiueig" ho van fer entre altres coses, perquè hi havia un indret d'esbarjo i de reunió, un punt de referència per a tota la gent, de Can Derrocada. No us avorriré amb les llargues estones que vaig passar a allò que en dèiem "el club", ni que encara anyoro les XIII edicions de la Marató de Frontennis que vaig organitzar (i que alguns que avui seuen a Can Noguera van animar amb la seva participació)... No us explicaré tantes i tantes altres vivències que hi van tenir lloc.

No em sento gens culpable del privilegi que vaig gaudir, i en tot cas va ser a canvi de pagar-ne molt més per les terres que les del voltant: el privilegi tenia un preu, i és sorprenent que una part de la memòria històrica del nostre poble encara avui ho recrimini.

Històries per llar de foc i altres qüestions han fet que avui en dia l'equipament , segrestat per banquets de noces, es trobi davant la millor oportunitat en els darrers quinze anys per tornar a ser el que sempre havia estat: després de destruir, fàcil, cal construir, més difícil.

Can Derrocada tenia un local social, i fa quinze anys que no el té. El poble necessitat aquest equipament, i l'ha d'aconseguir disfrutar.
La Zona Social i Esportiva -privada- de Can Derrocada és el penúltim equipament que Sant Pere pot fer-se seu.

Tenim ara ja per fi la solució a l’enrenou de festes sorolloses al bell mig del veïnat, però ens quedem (tots) amb el problema de què fer-ne amb aquestes magnífiques instal·lacions.

L'equipament es troba ara, com en altres ocasions, flotant en la incertesa, esperant una solució definitiva. Però les circumstàncies i les generacions han canviat: ara és el moment. (Veure "Crònica de la Zona Esportiva de Can Derrocada").

La propietat, a la què encara que no s'ho pensi respectaré sempre per la seva concepció d'allò que havia de ser un veïnat adelantat al seu temps, i sobretot pel seu escrúpol -no com ara es deixa fer- en preservar el medi natural de Can Derrocada (només cal observar, si ho voleu, la diferència entre les construccions anteriors al 1990 i les que ara es deixen fer avui al veïnat, i amb la mateixa normativa), té tot el dret a fer-ne allò que vulgui de l'equipament -dins d'un ordre-, però, de la mateixa manera que un cavall no pot ser ase, tenim allò que hi ha: sense dubte unes extraordinàries instal·lacions; el penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor. No ens el deixem perdre.

Un equipament que va passar de ser caramel per pagar un alt preu per les parcel.les de Can Derrocada, sorprenentment "distret" del traspàs de la urbanització, esporonat com fàbrica de banquets, focus de pertorbacions i molèsties, subjecte del principal contenciós que ha tingut mai l'Ajuntament... Fins arribar a poder retrobar-se novement amb el seu destí original.

Us convido si no ho heu fet a acostar-vos-hi. Ara quasi no es pot veure, però a més del local social (amb escenari de teatre) i la piscina, hi havia un gimnàs, una cinquantena de vestuaris, pistes de botxes, un mini-golf, un parc infantil, un frontó, tres pistes de tennis, un polisportiu, un camp de futbol, ... No us agradaria a tots poguer disposar de quelcom semblant? Jo també tinc fills -tres-, i veig amb desencís com han crescut a Sant Pere sense una referència com aquesta. I com la meva, moltes famílies.

On són els 1.000 nois i noies de Sant Pere amb menys de 25 anys els caps de setmana? Quins punts tenen de trobada? No és una bogeria anar amunt i avall duent els fills a activitats extraescolars, quan en aquest lloc hi tindrien perfecte cabuda? Heu vist la distància que hi ha des de Torre Roja? Us doneu compte com a través del camí de Can Tona posem aquestes instal.lacions a un pas dels veïnats de Llevant, i de Sant Antoni? Hi ha un equipament que es pugui comparar en 20 Km a la rodona? Us imagineu el profit que en podria treure la població potencial de 8.000 persones, estiu apart? No seria un magnífic lloc per completar el Pi Novell o l'hotel d'entitats? Sense dubte transcendeix de llarg al veïnat de Can Derrocada, doncs és, de fet, l'únic equipament amb possibilitats d'utilització per més d'una tribu.
No ens ho deixem perdre: tenim davant un veritable projecte motor per al nostre municipi.

I pot ser a més el centre d'un gran projecte: el Parc de Llevant.

És evident que es tracta d'un equipament privat, i de què el nostre municipi no té capacitat per adquirir-lo. Per això només es pot plantejar a la propietat com una activitat mínimament rendible. I per al poble com una oportunitat que paga la pena d'aprofitar.

Em permetreu que des d'aquí apel·li als que en són propietaris, a l'Ajuntament i a la ciutadania en general, per a estudiar seriosament el projecte, un projecte per a tots, de prestigi, de futur, reconciliador. Per aconseguir que l'immoble s'obri a la ciutadania bé valen contraprestacions a la propietat, ben mereixedores, no com en altres convencions que ens han pretès entomar.

Seria un error encongir les espatlles, girar l'esquena amb la passivitat satisfeta de qui veu enterrar dubtosos privilegis. Cal fer un esforç entre tots, seure tots plegats per tractar de recuperar la funció magnífica que pot representar per a Sant Pere aquestes instal·lacions, ara que no anem especialment sobrats d'equipaments socials.

I si d'aquest actiu no en pot gaudir la ciutadania, de debò, que s’alliberi aquest malson i es deixi convertir en habitatges per a nous veïns: millor així que tancat, sempre millor que un parc temàtic per a remeses de va i ve de recent casats.

El jovent d'avui dia i en general les joves famílies que han fet port al municipi necessiten referències que només la conjunció d'espai i relació poden donar. Tenim l'oportunitat, tenim el lloc... El penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor.

Font: Generalitat de Catalunya. Cens d'equipaments esportius




(Cliqueu sobre les imatges per veure-les més grans)

Crònica d'una realitat posible

ELS ANYS DAURATS

Sant Pere de Vilamajor, 1967-1988

- 1967: Primer Pla Parcial de Can Derrocada.

- Estiu de 1967: les primeres famílies comencen a estiuejar a Can Derrocada. Als compradors dels terrenys s'els concedeix el dret d'utilització (indefinida) de la zona esportiva, dret que han pagat amb un important suplement de preu dels terrenys. Es paga una mínima quota de manteniment.

- Estiu de 1970: comença a funcionar complerta la zona esportiva, com un club social per als residents a la urbanització. S'inicien les primeres activitats socials, recreatives i esportives organitzades pels veïns, que continuaran en els propers anys amb un ritme i nivell extraordinaris, amb el suport dels promotors de la urbanització, en especial el Sr. Buenaventura Ribalta Arqué (el benvolgut "Ventura").

- 1976: Nova Llei del Sòl. Obliga als propietaris de terreny urbanitzable a cedir gratuïtament ets terrenys destinats a vials, zones verdes, parcs, zones esportives públiques i d'esbarjo, i en general tots els espais i equipaments susceptibles d'ús públic, amb motiu de les cessions obligatòries per a declaració de sòl urbà.

- 1979: Projecte de Modificació del Pla Parcial de Can Derrocada. Els promotors proposen que la zona esportiva, que havia de ser pública, continuï sent privada. La Generalitat de Catalunya va rebutjar el projecte, doncs anava contra la Llei del Sòl de 1976.

- 1979-1985: després de l'èxit inicial en la promoció de la urbanització, les primeres crisis econòmiques congelen la venda de parcel·les i sobretot la construcció d'habitatges a Can Derrocada. Els bon propòsits dels promotors quant a l'ús per als veïns de la zona esportiva es comencen a truncar (hi ha massa parcel·les per vendre, encara).

- 1985: comença la degradació de la zona esportiva de Can Derrocada, per manca de manteniment derivat de la passivitat dels titulars per a què hom la utilitzi.

- 1986: Normes Subsidiàries Urbanístiques de Sant Pere de Vilamajor. Inicialment declaren d'ús públic l'equipament. Amb les al·legacions dels promotors es planteja finalment el bescanvi de equipament i els 14.000 m2 de terreny per una altra parcel·la i zones inútils al llit del torrent de Can Vidal: Sant Pere de Vilamajor es queda amb el cost de mantenir la urbanització a canvi de terrenys inservibles. A diferència dels altres veïnats, el poble es queda sense cap equipament per a l'ús públic.

- 1988: es signen els convenis del Pla Parcial que comportarà la cessió a l'Ajuntament de la urbanització. La zona esportiva es troba pràcticament inutilitzable. El caràcter privat de l'equipament esdevé consolidat.

LA DEGRADACIÓ

Sant Pere de Vilamajor, 1988-2003

- 1988-1992: la zona esportiva està pràcticament abandonada. Existeix un servei de restaurant en concessió i encara es poden utilitzar algunes instal·lacions. Les esperances dels veïns per tal de què es recuperi la normalitat continuen vives.

- 1992: la piscina, reduïda, encara segueix en peu. Es suprimeixen però les pistes de tennis i la de boxes. El local-club es transforma per al servei de la celebració -exclussiva- de banquets de noces. Els promotors deixen de gestionar la zona esportiva com a tal, per bé que en permeten un cert accés.

- 1993: la zona esportiva deixa de funcionar com a tal.

- 1994: un canvi de titularitat permet obrir servei de restaurant. La piscina s'obre, per a tothom, als mesos d'estiu. El restaurant no encaixa. L'experiència dura dos anys.

- 1995-1996: nou canvi de titularitat en l'explotació de l'establiment, coincident amb el cessament unilateral de la prestació del servei que els promotors havien convingut amb els propietaris de parcel·les. Es pot, encara, gaudir de la piscina a l'estiu.

- 1997: el restaurant comença a celebrar habitualment banquets com única activitat. Es redueix l'horari de la piscina només de dilluns a divendres, els mesos de juliol i agost.

- 1997: l'Ajuntament recepciona la urbanització. No es cedeix la zona esportiva ni l'esplanada del camp de futbol adjacent, previstes en el seu dia. S'entrega a canvi, una inútil parcel·la per a un futur equipament impossible per l'emplaçament.

- 1998: comença el llarg periple dels veïns organitzats per tal de recuperar la zona esportiva.

- 1998-1999: les instal·lacions romanen tancades. S’anul·len de facto tots els drets legítimament adquirits, incomplint, a l'hora, les obligacions originàries dels promotors. Les alternatives de la propietat per a què els propietaris es facin càrrec de la zona esportiva estan viciades d'impossibilitat fàctica. L'Ajuntament no en vol saber res.

- 1999-2003: les activitats de celebracions son la única activitat que es desenvolupa a la zona esportiva. Les darreres instal·lacions en peu entren en un estat decrèpit. S'elimina la pista de botxes, el parc infantil i el minigolf. Es posa una mena de carpa tapant el frontó.

- Les actuacions dels veïns es succeeixen, sense cap atenció per part de l'Ajuntament. Multitud de denúncies per sorolls, comportament incívic i altres assumptes d'ordre públic es converteixen en habituals.

(Nota: la temporalitat dels fets corresponen a records de memòria que en algun cas poden resultar imprecisos quant a dates. En el cas de què hi pugueu afegir alguna fita important o s'hagi de modificar-ne alguna, sisplau, escriviu a spvilamajor@gmail.com).

EDAT CONTEMPORÀNEA. PRIMERA ETAPA: ELS ANTECEDENTS

St. Pere de Vilamajor, gener 2003 - gener de 2007

- 13 de gener de 2003, l'Ajuntament concedeix llicència provisional d’activitats i d’apertura d’establiment al darrer arrendatari recent arribat de la zona esportiva privada de Can Derrocada.

- 10 de febrer de 2003, la llicència d’apertura i activitats és definitiva per part de l’Ajuntament.

- 17 de març de 2003, el titular de l’activitat aconsegueix una llicència de construcció per a nous equipaments en la mateixa finca, incrementant notablement la superfície edificada i destruint totes les instal·lacions esportives de l’immoble a excepció de la piscina, que quedava inutilitzable, fora de normativa. L’aforament del local, amb el projecte aprovat, és de 1.200 persones.

- L’Associació de Propietaris de Can Derrocada s’oposa a la concessió d'aquesta llicència, doncs es sol·licitava per a celebracions i banquets multitudinaris, contrariant l'ordenació d'activitats permesa per la qualificació urbanística de l’immoble.

- 19 de maig de 2003: l'Ajuntament desestima el recurs de reposició interposat per l'Associació.

A la vista de la negativa de l’Ajuntament a considerar els arguments exposats per l’Associació veïnal, aquesta inicià els tràmits per a la interposició d’un Recurs Contenciós Administratiu contra la decisió de l’Ajuntament.

- Finals de maig de 2003: Poc després de concedir-se les llicències d’activitats i de construcció, unes noves eleccions canvien el Govern Municipal.

- A partir de llavors, l’activitat segueix a ple rendiment entre la primavera i la tardor (aforament proper a 1.200 persones, per bé que només coincideixen unes 300 a l’hora). Alguns veïns presenten denúncies continuades per soroll, molèsties, desordres, ...

Passen tres anys...

- 10 de gener de 2006, el Tribunal Econòmic Administratiu de Barcelona en una impecable sentència, anul·la les llicències de construcció, mediambiental i d’activitats conferides per l’Ajuntament al 2003, donant la raó a l’Associació veïnal, en resultar que la qualificació urbanística de la finca, com zona esportiva només pot considerar altres activitats de forma complementària a l'activitat esportiva, activitats que no poden ser tractades de forma independent. Zona socio-esportiva que les noves construccions han eliminat en la seva totalitat.

Les llicències concedides no resulten conformes a Dret.

Total, un despropòsit:

• Com es van poder concedir unes llicències d'activitat que eren nul·les de ple dret, doncs la qualificació urbanística, clara i concreta, de l’immoble determinada pel propi Ajuntament, així ho impedia?
• Com es pot concedir una llicència d'obres que incrementa el sostre edificat deixant-lo per sobre de la normativa urbanística?
• Com es pot arribar a creure que una activitat amb la dimensió projectada, i normalment amb horaris fins la matinada, es pugui dur a terme en el bell mig d'un nucli residencial?
• Que varen pensar els tècnics responsables i tots els que varen donar el vist-i-plau a unes obres i a una activitat que manifestament contravenen les prerrogatives de la normativa?
• I el propietari -que cal tenir-ho present no és qui va demanar ni executar les llicències-, com va assumir el risc de permetre que es destruís allò que era, i que només podia ser utilitzat com zona esportiva, i no per a qualsevol altre cosa, fet que en la pràctica deixava la propietat inutilitzable?
• Perquè no es va voler fer cas dels advertiments de l'Associació de Propietaris de Can Derrocada que estaven dient el mateix que els Jutges, per dues vegades, van acabar sentenciant?
• Perquè l'Ajuntament no va decretar la suspensió cautelar de l'activitat ja al gener de 2006, amb motiu de la primera sentència del Tribunal Econòmic Administratiu que anul·lava les llicències?

Preguntes quina resposta és mera especulació, i que en qualsevol cas deixo al lector de respondre's, posant en context dels fets els diferents Governs Municipals que hi havia en cada moment.

L’Ajuntament, descontent amb la sentència, decideix apel·lar-la, adherint-s'hi l’arrendatari de l’immoble. També s’hi persona l’Associació de Propietaris de Can Derrocada.

- 7 de novembre de 2006, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en instància ferma i inapel·lable, confirma la sentència del Tribunal Contenciós Administratiu, i a més ordena l’enderrocament de les construccions aixecades a l’empara de la llicència declarada nul·la.

- 20 de novembre de 2006, es tramet a l’Ajuntament ordre de fermesa de la sentència, ordenant-ne el compliment íntegre. En l'acta de la Junta de Govern de l'Ajuntament ja el 30 de novembre de 2006 es deixa constància de la recepció de la sentència (veure aquí, punt 6).

SEGONA ETAPA: DEIXEM PASSAR EL TEMPS... QUI DIA PASSA, ANY EMPENY

Sant Pere de Vilamajor, gener de 2007 - juny de 2007

Tres anys han passat, les activitats ja sense llicència continuen desenvolupant-se, i l’Ajuntament sense posar-s'hi.

Les activitats a l'immoble es situen no obstant a nivells tolerables. Són d'apreciar les mesures correctores dels titulars per minimitzar les pertorbacions. Tant se val; l'espasa de Damocles ja s'ha aixecat amb la sentència.

- Principis de 2007, la Comissió de Treball del Consell de Poble, reunida a instàncies de l’Alcalde i amb la seva presència, va escoltar del director dels treballs de redacció del POUM, el Sr. Agàpit Borràs, i del propi Alcalde, la previsió de que l’aprovació inicial del POUM comportava la requalificació de la finca, per tal de mantenir l’activitat, declarada nul·la pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Estupefacció! Certament amb això l'Ajuntament s’estalviava problemes... amb el titular de l'activitat i amb la propietat.

Això te un nom, Sr. Alcalde. Això té un nom !!, es va exclamar molt durament en escoltar aquesta pretensió. Afortunadament, la proposta va ser esmenada.

- 8 de febrer de 2007, l’Ajuntament dicta la matussera Resolució (veure aquí, punt 3) ordenant l’enderrocament de les construccions i l’anul·lació de les llicències mediambientals, acatant passats dos mesos, llavors, part de la sentència ordenada pel TSJC. En aquesta disposició formal, l'Ajuntament decreta "suspendre immediatament les activitats mediambientals no autoritzades". Es dona al titular de l’explotació un termini de dos mesos per presentar el projecte d’enderrocament, que vencia a mitjans d’abril de 2007.

- Març de 2007: els titulars de l’activitat presenten un recurs de reposició contra l’acord de l’Ajuntament 8 de febrer de 2007.

- Abril i maig de 2007: s’adrecen diverses instàncies a l’Alcalde i al Tribunal per tal d’exigir l’acatament de les seves pròpies resolucions.

- 15 de maig de 2007: es demana a la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, la seva intervenció, legalment reconeguda i prevista, per a la protecció de la legalitat urbanística, tot sol·licitant-la als efectes de la clausura de les activitats sense llicència. D'aquesta actuació ja s'havia informat anticipadament a l’Ajuntament una setmana abans de fer-la efectiva, per tal d'intentar evitar-la. Com de costum, cap contesta.

- 27 de maig de 2007: unes noves eleccions configuren al juny el Govern municipal actual. Amb totes les llicències anul·lades des de novembre de 2006, és a dir set mesos, han passat també sobradament quatre mesos sense acatar la resolució de l'Ajuntament, i les activitats del restaurant estan en temporada alta, les denúncies proliferant-se. I el Consistori canviant de mans.

- Juny de 2007: hi ha constància de compromisos de celebracions fins a finals d’any. Sigui com sigui, l'activitat s'ha de clausurar sense dilació, com és de Llei, com ha manat la Justícia, i en això qualsevol pacte situaria també l'actual consistori a tocar de la fina línia que delimita el cercle de la legalitat.

TERCERA ETAPA: PER FI UN ALCALDE HI POSA SENY I RIGOR

Sant Pere de Vilamajor, juny de 2007 – agost de 2007

- 13 de juny de 2007: es dicta una Resolució d’Alcaldia reiterant l’ordre comunicada de 8 de febrer de 2007 per l’anterior consistori. Han passat justament 6 mesos.

- Mitjans de juny de 2007: els titulars de l’activitat sol·liciten una moratòria d’acatament de sentència al Tribunal que l’ha dictada.

- Finals de juny de 2007: el Tribunal denega la moratòria i recorda als titulars que les sentències s’ha d’executar en els mateixos termes en què han estat dictades.

- Finals de juny de 2007: l’associació veïnal demana a l’Ajuntament i al Tribunal l’execució forçosa de les resolucions i la sentència.

- Principis de juliol de 2007: Els titulars de l’activitat presenten un recurs de súplica al Tribunal per aconseguir la moratòria denegada anteriorment.

Les celebracions es troben a ple rendiment ...

- Finals de juliol de 2007: el Tribunal denega el recurs de súplica i ordena novament a l’Ajuntament que s’acati la sentència.

El nou Alcalde porta tot just un mes en el seu càrrec. Ha de fer front a tot el desgavell dels dos alcaldes anteriors...

- 31 de juliol de 2007: es lliura un Decret d’Alcaldia ordenant al titular de l’activitat a suspendre totes les activitats en un termini de 24 hores, requerint l’enderroc de les construccions il·legals. Adverteix de sancions i actuació forçosa subsidiària.

- 1 d’agost de 2007: els titulars presenten a l’Ajuntament un escrit d’acatament. Es comencen a retirar els cartells que, a la via pública, anuncien el restaurant.

- 3 d’agost de 2007: l’Ajuntament imposa una sanció de 3.000 Euros als titulars de l’activitat per desacatament de les resolucions dictades. Ordena novament el cessament de les activitats i planteja la intervenció de les forces d’ordre públic si l’activitat continua. A l’hora, comunica la seva disposició al Tribunal.

- 3 d’agost de 2007: els titulars de l’activitat presenten un nou escrit de súplica al Tribunal.

- 4 d’agost de 2007: en un acte al què ha estat convidat, l’Alcalde manifesta que “la zona esportiva de Can Derrocada, o serà zona esportiva, o no serà”.

Veure notícia de premsa.

- Mitjans d’agost de 2007: es presenta per part dels titulars un esborrany de reconstrucció de la zona esportiva.

L’Alcalde i part del consistori no han fet vacances... Les celebracions entren en un curt parèntesi estacional. Altres mitjans es fan ressò (Veure notícia).

QUARTA ETAPA: ELS ESDEVENIMENTS ES PRECIPITEN, UNA REALITAT ÉS POSSIBLE

Sant Pere de Vilamajor, finals d’agost de 2007- setembre 2007

Quaranta celebracions compromeses i uns nuvis inquiets i desinformats. S’acosta el final d’agost, tres banquets en un cap de setmana i l’activitat tancada. Les forces d’ordre avisades d’intervenir.

- 25 d’agost de 2007, els titulars ofereixen públicament als veïns un banquet diferent, que no poden refusar: una zona esportiva servida en safata de plata. Tothom s’hi apunta a l’àpat.

Unes quantes, moltes, firmes de suport serveixen per posar en la sala de parts al setmesó de la zona esportiva.

L’Ajuntament, respon ràpidament comunicant públicament la seva satisfacció i suport al renaixement de l’activitat esportiva a la finca, sense perjudici de que l’activitat roman tancada fins que no s’acati la sentència (veure notícia), com no podia ser d’altre manera. (Veure el manifest).

L’acte, festívol, ha ferit de mort als talibans que continuen la seva missió ara sense recolzament moral, però sí formal: ho volen tancat.

- Diumenge 26 d’agost. D’aquí a sis dies cal reprendre les celebracions de noces contractades o la pluja de plets caurà sobre els titulars. Hi ha alguna alternativa de reubicació, però que no soluciona més que una part del problema que es presenta. Alguns nuvis comuniquen i visiten l’Ajuntament esperant notícies. La resposta, franca, no pot ser altre: avui per avui l’activitat està clausurada fins que no s’acati la sentència i es resolguin altres permisos que caldrà. La inquietud augmenta a internet.

- Dilluns 27 d’agost: un home bo, amb un peu a cada banda i la perspectiva de tot plegat ben clara, acosta les dues parts. Fa entendre a la titularitat que s’aboca al barranc. No obstant, la solució és possible. Caldrà però acatar abans la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que de forma simplificada significa restaurar tres pistes de tenis, un frontó i un polisportiu enderrocant-ne les obres sobreposades.

- Dilluns 27 d’agost: els titulars de l’activitat presenten un projecte d’enderrocament del sostre del frontó i la retirada de les rampes per a cotxes a les pistes de tennis. De fet són les úniques obres que cal fer per executar la sentència.

- Dimarts 28 d’agost: les instal·lacions esportives comencen a renéixer lentament sota les runes del sotmetiment als banquets i passos de ball. Els dies següents es duen a terme intensos treballs de recuperació, com mai s’han vist a St. Pere de Vilamajor, que culminen amb la recuperació del frontó, el polisportiu i les pistes de tennis.

Mentres tant una reunió política al més alt nivell es celebra a l'Ajuntament. Un ex-alcalde i un emissari de Barcelona hi són presents. En bermudes, l'home bó posa els punts sobre les í. Aquesta via esdevé inútil: l'Alcalde té raó, seny i responsabilitat.

Feia just 9 mesos –el que triga un embrió a néixer- que el TSJC ho havia ordenat per primer cop.

L’espectacle, al gust dels talibans, no per just va esdevenir realment penós: part d’un negoci, part d’unes enganyades il·lusions convertides en runes per la manca de diligència d'uns i altri. Diners llençats. Inevitable per just, implacable. La Justícia –i la raó- té per això els ulls tapats i el pols ferm de la balança equilibrada

- Divendres, 31 d'agost, la restauració de la zona esportiva esdevé una realitat. Després de més de 10 anys, a instàncies de l'home bó, s'ha celebrat a la Zona Esportiva de Can Derrocada una jornada lúdico-esportiva. El frontó, com Au Fènix, torna a veure la llum del sol que una pista de ball ha tapat durant quatre anys.

Amb molt d'esforç, penosament, s'ha vestit la núvia de blanc per a la celebració més escaient en el penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor. Futbol, tennis, ping-pong, vuit pistes de scalextric, tres de bàdmington, tir amb arc... El frontennis, malmès per l'enderroc, encara haurà d'esperar.

La zona esportiva, si els titulars no llencen la tovallola, serà realitat ben aviat; l’Ajuntament i els veïns hi donen recolzament. La propietat consentirà.

- Divendres 31 d’agost: L’Ajuntament acorda el següent:

En tres mesos l'actual Ajuntament ha fet més que l'anterior en tres anys...

- 31 d'agost de 2007: l'Ajuntament imposa una nova sanció als titulars de l'activitat per l'incompliment del termini de presentar el projecte d'enderroc.

- Principis de setembre de 2007: l’Ajuntament adreça al titular de l’activitat un categòric desmentit de què hagi arribat mai a cap acord per poder dur a terme cap celebració fins finals d’any (l'origen d'aquest compromís no escrit es devia trobar en l'anterior govern municipal), i ordena una rectificació pública de qualsevol informació abocada pel titular en aquest sentit.

El primer i segon cap de setmana de setembre es duen a terme diverses celebracions. Es comença a perfilar el pla d’usos per a la zona esportiva de Can Derrocada.

- Finals de setembre de 2007: el Tribunal denega el recurs de súplica presentat pel titular a principis d’agost.

- Finals de setembre de 2007: l'Ajuntament dóna per complert l'acatament de la sentència, i així ho comunica al Tribunal.

- 29 de setembre de 2007: nombrosos membres de l'Associació de Propietaris de Can Derrocada, segrestada per la seva Junta, aconsegueixen que es convoqui Assemblea per intervenir en el pla d'usos de Vilaguixà. En contra de la Junta i diversos propietaris, es forma una Comissió per estudiar el tema i servir d'interlocutors de les parts implicades. La Junta de l'Associació, en ple, s'apunta a la Comissió amb un únic propòsit: fer valer els seus interessos particulars i continuar segrestant qualsevol intent de reobrir la zona esportiva.

- Principis d'octubre de 2007: els titulars de l'activitat comencen a elaborar el pla d'usos que permetrà la recuperació del local socio-esportiu mirant de fer-hi celebracions compatibles. Veurem.

- 19 de desembre de 2007: els titulars de Vilaguixà presenten a la Comissió de l'APCD el seu pla d'usos.

- 29 de gener de 2008: el pla d'usos es considera acceptable, amb algunes modificacions, per part de la majoria (5 a 8) dels membres de la comissió de l'APCD. Només tres dels seus membres -la Junta- manifesten obertament que prefereixen que es cessin totes les activitats. Ho volen tancat i barrat; que no els molesti.

Els mateixos membres inicien una campanya per impedir la tramitació de cap llicència associada al pla d'usos.

- 29 de març de 2008: l'Assemblea de l'APCD dóna per acabada la Comissió. La Junta fa prevaler la seva posició marginal utilitzant al seu favor representacions de vot donades de bona fe alienes al propòsit amb què estaven sent utilitzades. Membres de la Junta s'assignen dos vots cadascú en una dubtosa interpretació de la condició de soci. Molts associats es donen de baixa en aquell moment. L'associació deixa de representar els veïns. (Veure crònica).

- Abril de 2008: Veure novetats.

CINQUENA ETAPA: EL TREBALL SILENCIÓS S'IMPOSA

Durant els tres mesos següents, una sèrie de reunions d'intercanvi d'opinions i punts de vista, es succeeixen a quatre bandes. Poc a poc les postures es clarifiquen i defineixen, marcant les directrius de les possibilitats de futur. Un grup de veïns es comença a organitzar...

- Principis d'abril de 2008: de la mà d'una trentena de veïns, es signa l'acta constituent de l'Associació de Veïns de Can Derrocada. Els seus objectius són desenvolupar les relacions socials dels veïns de Can Derrocada.

S'inscriuen els Estatuts a la Generalitat i es comunica a l'Ajuntament.

- 24 de maig de 2008: La recent constituïda Associació de Veïns es presenta públicament, i ho fa en el marc més adient: els locals de la Zona Esportiva de Can Derrocada. L'èxit de la convocatòria és total. L'Associació passa a tenir uns 75 socis inscrits. Els mitjans se'n fan ressò.

- Principis de juny a mitjans de juliol de 2008: enfortida pel pes de tots els veïns, l'Associació de Veïns de Can Derrocada renova els seus esforços per acostar posicions entre les parts. En diverses entrevistes es perfila el full de ruta i les condicions per a la legalització de la nova etapa de la zona esportiva, que encara disposa dels antics permisos en vigor.

L'Ajuntament mantén una postura escrupulosa, exageradament escrupulosa pel que es pot veure a Sant Pere de Vilamajor, en relació amb activitats complementàries a la socio-esportiva. Els titulars es posen a preparar en el recondicionament dels permisos.

Els titulars de l'immoble acosten posicions amb els representants dels veïns.

- Mitjans de juliol de 2008: fora del control del seus propis associats, la Junta de l'Associació de Propietaris, ignorant els requeriments formals fets per alguns associats per tal de convocar assemblea, manté, des del seu desconegut domicili, una posició bel·ligerant contra la resta dels veïns de Can Derrocada. Amb estertors agònics, insisteixen en exigir el tancament de la zona esportiva, esgrimint arguments que no van enlloc.

- 19 de juliol de 2008: es celebra la primera reunió de l'AAVVCD com a tal. Malgrat la precipitació de la convocatòria, propiciada per els esdeveniments, s'aconsegueix una nodrida representació d'associats i veïns.

L'anunci és immediat: després de més de 15 anys, les activitats socials retornen a la zona esportiva, ni que sigui només per aquest estiu!

En tot just un any, el treball i l'esforç s'han sumat a la oportunitat, per fer realitat les aspiracions de tots els veïns de Can Derrocada. La realitat no només és ja possible, és a tocar. Després de dues generacions de joves, el primer programa d'activitats a la zona esportiva de Can Derrocada és a la cuina. De moment, el 25 de juliol es fa el primer sopar-ball. En diset anys, l'associacio de propietaris tot just ha fet un parell d'actes socials: les comparacions són odioses, i els ressentiments marginals. Vet aquí la diferència de pensar en els fills o alimentar rencúnies.

- Finals de 2008: Segeuixen les pressions dels membres de la junta de l'APCD per tancar definitivament la zona esportiva. Els titulars de l'activitat abandonen.

No ha estat però "éxit" de l'APCD, sinò que el model de negoci alternatiu complicava la voluntat -únicament restauradora- dels titulars.

- Principis de 2009: El local comença novament la seva decadència. Fa mesos que ningú se n'ocupa del manteniment. Els propietaris innicien converses amb l'Ajuntament per mirar de requalificar els usos permesos ver altres opcions de negoci, principals o complementàries.

- 23 de març de 2009: els membres de la junta de l'APCD aconsegueixen que la bona voluntat de la Comissió d'Urbanisme del Consell de Poble introdueixi la qualificació de la part central del veïnat com Zona d'Especial Protecció de la Qualitat Acústica, reservada per llei al espais naturas de singular interès. La maniobra és clara: impedir qualsevol ús socio-esportiu a la zona esportiva.

La jugada, però es destapa amb el ridícul. Hauran de pensar alguna altra estratagema.

- Actualment: s'arriba a una nova etapa d'aquest llarg periple: la cinquena interrupció de qualsevol activitat en l'immoble, que sembla maleït.

• Per als escèptics, marejats pel vaixell del passat, que diuen que la zona socio-esportiva no funcionarà, que deixin el sofà i arrambin l'espatlla d'una vegada, que bé que se n'aprofitaran quan funcioni.
• Per als fonamentalistes que no volen res de res, dir-lis que l'acció decidida, tardana i apressada, és irreversible, i que no poden hipotecar l'interès comú en benefici del seu individual. Que pensin que els arbres deixaran pas darrera a més d'un centenar de noves cases que es construiran en el veïnat, que els temps dels ocellets han acabat pels totxos i els motors d'explosió. Que es deixin de rancúnies personals, per defensar només a un pam del nas del seu confortable saló. Que no segrestin l'Ajuntament encegats pel segrestament de la seva pròpia mentalitat.
• Per a l'Ajuntament, la Junta de Govern i al seu front el nou Alcalde, el meu testimoni de fermesa, d’honestedat i de treball intens per a complir amb la mateixa legalitat que li dóna l'autoritat. Ara cal pensar en l'interès general de tot el poble.
• Per a la propietat, demanar-li que ajudi finalment en aquesta definitiva etapa de reconstitució, fent pau en les consciències, totes. No en sortirà perdent.
• Per a tots plegats, que compteu amb la zona socio-esportiva de Can Derrocada, que la gaudiu i que participeu per a l'èxit de la mateixa.

I si finalment, l’oportunitat queda per alguna raó malograda, caldrà dissenyar un pla alternatiu, per a què, definitivament, l’equipament torni a l’ús per al qual va estar concebut, un ús que avui és indispensable per a la vida social del veïnat.

Des d’aquesta finestra de reflexió, continuaré lluitant i oferint tot el meu suport treballant per a què definitivament el penúltim equipament per Sant Pere sigui una realitat.