Quan els meus pares, ja fa 39 anys, varen decidir que aquest seria el nostre "poble d'estiueig" ho van fer entre altres coses, perquè hi havia un indret d'esbarjo i de reunió, un punt de referència per a tota la gent, de Can Derrocada. No us avorriré amb les llargues estones que vaig passar a allò que en dèiem "el club", ni que encara anyoro les XIII edicions de la Marató de Frontennis que vaig organitzar (i que alguns que avui seuen a Can Noguera van animar amb la seva participació)... No us explicaré tantes i tantes altres vivències que hi van tenir lloc.
No em sento gens culpable del privilegi que vaig gaudir, i en tot cas va ser a canvi de pagar-ne molt més per les terres que les del voltant: el privilegi tenia un preu, i és sorprenent que una part de la memòria històrica del nostre poble encara avui ho recrimini.
Històries per llar de foc i altres qüestions han fet que avui en dia l'equipament , segrestat per banquets de noces, es trobi davant la millor oportunitat en els darrers quinze anys per tornar a ser el que sempre havia estat: després de destruir, fàcil, cal construir, més difícil.
Can Derrocada tenia un local social, i fa quinze anys que no el té. El poble necessitat aquest equipament, i l'ha d'aconseguir disfrutar.
La Zona Social i Esportiva -privada- de Can Derrocada és el penúltim equipament que Sant Pere pot fer-se seu.
Tenim ara ja per fi la solució a l’enrenou de festes sorolloses al bell mig del veïnat, però ens quedem (tots) amb el problema de què fer-ne amb aquestes magnífiques instal·lacions.
L'equipament es troba ara, com en altres ocasions, flotant en la incertesa, esperant una solució definitiva. Però les circumstàncies i les generacions han canviat: ara és el moment. (Veure "Crònica de la Zona Esportiva de Can Derrocada").
La propietat, a la què encara que no s'ho pensi respectaré sempre per la seva concepció d'allò que havia de ser un veïnat adelantat al seu temps, i sobretot pel seu escrúpol -no com ara es deixa fer- en preservar el medi natural de Can Derrocada (només cal observar, si ho voleu, la diferència entre les construccions anteriors al 1990 i les que ara es deixen fer avui al veïnat, i amb la mateixa normativa), té tot el dret a fer-ne allò que vulgui de l'equipament -dins d'un ordre-, però, de la mateixa manera que un cavall no pot ser ase, tenim allò que hi ha: sense dubte unes extraordinàries instal·lacions; el penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor. No ens el deixem perdre.
Un equipament que va passar de ser caramel per pagar un alt preu per les parcel.les de Can Derrocada, sorprenentment "distret" del traspàs de la urbanització, esporonat com fàbrica de banquets, focus de pertorbacions i molèsties, subjecte del principal contenciós que ha tingut mai l'Ajuntament... Fins arribar a poder retrobar-se novement amb el seu destí original.
Us convido si no ho heu fet a acostar-vos-hi. Ara quasi no es pot veure, però a més del local social (amb escenari de teatre) i la piscina, hi havia un gimnàs, una cinquantena de vestuaris, pistes de botxes, un mini-golf, un parc infantil, un frontó, tres pistes de tennis, un polisportiu, un camp de futbol, ... No us agradaria a tots poguer disposar de quelcom semblant? Jo també tinc fills -tres-, i veig amb desencís com han crescut a Sant Pere sense una referència com aquesta. I com la meva, moltes famílies.
On són els 1.000 nois i noies de Sant Pere amb menys de 25 anys els caps de setmana? Quins punts tenen de trobada? No és una bogeria anar amunt i avall duent els fills a activitats extraescolars, quan en aquest lloc hi tindrien perfecte cabuda? Heu vist la distància que hi ha des de Torre Roja? Us doneu compte com a través del camí de Can Tona posem aquestes instal.lacions a un pas dels veïnats de Llevant, i de Sant Antoni? Hi ha un equipament que es pugui comparar en 20 Km a la rodona? Us imagineu el profit que en podria treure la població potencial de 8.000 persones, estiu apart? No seria un magnífic lloc per completar el Pi Novell o l'hotel d'entitats? Sense dubte transcendeix de llarg al veïnat de Can Derrocada, doncs és, de fet, l'únic equipament amb possibilitats d'utilització per més d'una tribu.
No ens ho deixem perdre: tenim davant un veritable projecte motor per al nostre municipi.
I pot ser a més el centre d'un gran projecte: el Parc de Llevant.
És evident que es tracta d'un equipament privat, i de què el nostre municipi no té capacitat per adquirir-lo. Per això només es pot plantejar a la propietat com una activitat mínimament rendible. I per al poble com una oportunitat que paga la pena d'aprofitar.
Em permetreu que des d'aquí apel·li als que en són propietaris, a l'Ajuntament i a la ciutadania en general, per a estudiar seriosament el projecte, un projecte per a tots, de prestigi, de futur, reconciliador. Per aconseguir que l'immoble s'obri a la ciutadania bé valen contraprestacions a la propietat, ben mereixedores, no com en altres convencions que ens han pretès entomar.
Seria un error encongir les espatlles, girar l'esquena amb la passivitat satisfeta de qui veu enterrar dubtosos privilegis. Cal fer un esforç entre tots, seure tots plegats per tractar de recuperar la funció magnífica que pot representar per a Sant Pere aquestes instal·lacions, ara que no anem especialment sobrats d'equipaments socials.
I si d'aquest actiu no en pot gaudir la ciutadania, de debò, que s’alliberi aquest malson i es deixi convertir en habitatges per a nous veïns: millor així que tancat, sempre millor que un parc temàtic per a remeses de va i ve de recent casats.
El jovent d'avui dia i en general les joves famílies que han fet port al municipi necessiten referències que només la conjunció d'espai i relació poden donar. Tenim l'oportunitat, tenim el lloc... El penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor.
(Cliqueu sobre les imatges per veure-les més grans)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada